L’estiu torna a recordar-nos, amb incendis cada cop més devastadors i onades de calor que baten rècords en tota Europa, que la crisi climàtica ja no és un escenari futur, sinó una realitat present. La freqüència i intensitat d’aquests fenòmens extrems posa en evidència que les mesures graduals resulten insuficients: es necessiten canvis estructurals i urgents que transformin la manera en què produïm, consumim i gestionem els recursos. La finestra d’oportunitat per actuar de manera eficaç s’estreny i les decisions polítiques que prenguem a curt termini marcaran la capacitat de les nostres societats per adaptar-se i mitigar els pitjors impactes de l’escalfament global.
En aquest context, la reforma de la contractació pública que està en marxa en la Unió Europea és molt més que un debat tècnic. És, en realitat, una discussió política de primer ordre sobre com utilitzem un dels instruments més poderosos que tenen els Estats per transformar l’economia: la despesa pública o, dit d’una altra manera, els diners que gasta l’Estat en adquirir i contractar béns, serveis i obres.
Avui, prop d’una quinta part del PIB europea es mou a través de contractes públics. Cada obra d’infraestructura, cada servei externalitzat, cada subministrament per a escoles o hospitals, és determinat per aquestes regles. Tot i això, allò que hauria de ser una palanca per impulsar una economia més justa i sostenibles s’ha convertit, massa vegades, en una carrera pel preu més baix. I aquesta lògica, aparentment eficient, acaba resultant costosa per a les persones, en medi ambient i la qualitat dels serveis.
El més sorprenent és que encara hàgim de repetir una obvietat de primer d’economia política: quan un Estat adjudica un contracte únicament al postor més barat no està estalviant diners. El que fa és externalitzar costos. I aquests costos els paguem després totes les persones: en feines precàries, contaminació, salut pública deteriorada, menys innovació i més desigualtat.
El miratge del barat
Encara que la normativa actual esmenta l’oferta econòmicament més avantatjosa, el 55% de la despesa en contractació pública s’atribueix al licitador amb el preu més baix. Adjudicar contractes únicament segons el preu pot semblar una estratègia d’estalvi. Però, a la pràctica, significa traslladar els costos a un altre lloc: llocs de treball precaris, menor qualitat dels serveis, impacte ambiental i pèrdua d’innovació. El que és barat, en realitat, es paga car.
La veritat és que la contractació pública s’ha convertit en una mena de Black Friday institucionalitzat. Una carrera a la baixa en què les empreses competeixen per veure qui ofereix més per menys, encara que el resultat final sigui insostenible.
Un contracte barat avui pot suposar un desastre demà: en energies renovables, transport públic, sanitat o en els aliments que mengen els nostres nens i nenes a les escoles. Ho estem veient: adjudicacions amb marges ínfims que acaben en serveis deficients, obres que s’aturen per fallides empresarials, treballadors subcontractats sense drets i, de passada, més desconfiança ciutadana envers el que és públic.
Prioritats per a una reforma amb sentit
El problema no és tècnic, és polític. La pregunta de fons és: volem fer servir l’enorme poder de compra del públic per consolidar l’statu quo o per accelerar la transformació cap a una economia més justa i sostenible?
La reforma de la Directiva de Contractació Pública és una oportunitat estratègica per alinear la despesa pública amb el Pacte Verd, l’estratègia De la granka a la taula, els objectius de biodiversitat i les obligacions en drets humans.
La Directiva revisada hauria de desplaçar l’atenció del cost més baix cap a la millor relació entre qualitat, valor social i sostenibilitat, integrant resultats mediambientals, socials i econòmics. Per això és clau introduir criteris harmonitzats que redueixin la fragmentació, donin seguretat jurídica i alleugin la càrrega administrativa, tant per als compradors com per a les empreses, especialment les pimes. Alhora, la reforma ha de reforçar la capacitat del sector públic, de manera que es prenguin decisions capaces d’acompanyar aquest procés.
Aquestes mesures no busquen complicar la contractació, sinó dotar-la de coherència. Si la Unió Europea es compromet amb la neutralitat climàtica, la protecció dels drets socials i la lluita contra la corrupció, s’ha d’assegurar que les normes de despesa pública no vagin en direcció contrària. Cal convertir-lo en un instrument de política climàtica i social.
Recuperar la despesa pública per al bé comú
La contractació pública és una de les principals eines de què disposen els Estats per orientar l’economia. No es tracta només d’adjudicar contractes de manera eficient, sinó de preguntar-se quin tipus de societat i model econòmic volem construir amb aquesta despesa.
Sovint es planteja la contractació pública en clau ecològica, però no podem oblidar que també és una qüestió social. Els contractes es poden convertir en motor de llocs de treball de qualitat, sobretot en sectors clau com ara la rehabilitació d’edificis, el transport públic, la gestió de residus o l’energia renovable. Però això exigeix condicions: clàusules de formació, requisits d’ocupació local, salaris dignes, respecte als convenis col·lectius. A més, els criteris ambientals i socials no són excloents, sinó complementaris: el que és verd és més robust quan també és just. Es tracta, en definitiva, de recuperar la despesa pública per al bé comú perquè cada euro invertit contribueixi a la transició ecològica, al treball digne i a una economia europea més justa i resilient.
Estem, doncs, no davant d’una actualització tècnica, sinó una decisió política. O la UE s’atreveix a posar criteris socials i ambientals al centre de la seva normativa de contractació o seguirà alimentant un sistema que precaritza, contamina i debilita la confiança en el que és públic.
La coherència que Europa necessita
La Unió Europea s’enfronta a un dilema. Pot continuar celebrant estratègies i plans climàtics i socials mentre manté un sistema de contractació que els contradiu a la pràctica. O pot alinear per fi les seves polítiques amb els seus compromisos, utilitzant la seva enorme capacitat de compra per transformar l’economia en comptes de perpetuar els seus desequilibris.
El 8 de setembre està prevista al ple del Parlament Europeu la votació de l’informe sobre la reforma de la Directiva de contractació pública, una de les primeres fites del procés. Si Brussel·les és coherent amb els seus discursos sobre clima i justícia social, ho ha de demostrar on més importa: al pressupost. Perquè els discursos no construeixen molins de vent, ni rehabiliten habitatges, ni generen llocs de treball dignes. Els contractes públics, sí.
La contractació pública és una prova de coherència. És als contractes, a les clàusules, als plecs, on es decideix si el Pacte Verd serà una realitat tangible o un eslògan més.
La reforma que es discuteix a Brussel·les és, en última instància, una oportunitat per demostrar que el que és públic no està per comprar el més barat, sinó per garantir el més valuós: drets, sostenibilitat, cohesió i futur.
Font: El salto