Transformació del model social i econòmic: obsolescència programada?
El temps passa molt ràpid, encara que en realitat la seva cadència és sempre la mateixa, nosaltres i la nostra societat forcem un ritme intrèpid i aparentment imparable que a més de saturar-nos a nivell personal sovint dificulta molt els canvis en l’àmbit politicoeconòmic-social. Totes aquelles que treballem en alguna àrea que requereix processos de transformació profunds observem des de fa temps com no donem pista a la implantació efectiva d’eines, procediments, etcètera, sinó que ràpidament els considerem obsolets i ens n’inventem de nous.
“Al final reinventem la roda i amb això no fem sinó perdre un temps que cada cop és més valuós, ja no només per a nosaltres mateixes, sinó per al planeta i la societat en general”
Aquesta mena d’obsolescència programada en l’àmbit de la transformació econòmica i social, alimentada per una greu falta de memòria històrica i un gran desig de transcendir motivat pels nostres egos, crec que constitueix el pitjor dels enemics per a la veritable transformació. Mentre ens barallem per inventar noves eines, sistemes, processos que ens salvaran d’un dia per l’altre, l’statu quo s’alegria a la butaca de beneficis insaciable.
Juny 2021: 10 anys des de l’aprovació dels principis de Ruggie
Fa deu anys vam viure dos moments de cimera vinculats a la transformació dels models econòmics tradicionals. D’una banda, l’aprovació de la ISO 26000 (guia de responsabilitat social) i de l’altra l’aprovació dels Principis d’Empresa i Drets Humans, més coneguts com a Principis de Ruggie. Ambdues fites van ser celebrades per la pràctica totalitat de la comunitat internacional, especialment perquè assentaven d’una forma tècnicament impol·luta unes noves regles de joc sobre les quals iniciar el desenvolupament de processos que impliquen la transformació de l’activitat econòmica tal com l’havíem conegut sempre ( aquest “sempre” contextualitzat en el nostre curt marge temporal sense memòria històrica). Aquestes bases noves eren de caràcter internacional i en la seva elaboració havien participat una gran diversitat de grups d’interès. Era prometedor i ens obria una gran porta d’esperança.
Els Principis d’Empresa i Drets Humans per primera vegada proposen un canvi de paradigma molt substancial quant a la gestió dels impactes sobre els drets humans per part tant del sector privat com del sector públic (tot i que el títol enganya una mica) . Tot i que són moltes i molt interessants les novetats que incorporen aquests principis, i que convidem a totes les lectores a descobrir en aquest portal , val la pena destacar el fet que proposen nous rols pel que fa a “protecció, respecte i remediació” de drets humans han d’assumir tant el sector privat com el públic. En el primer cas, no només es fa partícip el sector privat en la fase de respecte, sinó que a més els principis reconeixen el seu paper actiu tant en la protecció com en la remediació. En el segon cas, a més del seu tradicional rol pel que fa a la protecció i la remediació, el sector públic ha de ser conscient de la importància del respecte dels drets humans en totes les seves actuacions, especialment aquelles relacionades amb la compra i la contractació pública.
[…] els Principis Rectors han articulat clarament els papers diferents però complementaris dels Estats i les empreses. Han recordat als Estats les seves obligacions en matèria de drets humans en relació amb les empreses i han aclarit la responsabilitat de les pròpies empreses de respectar els drets humans, fins i tot quan els Estats potser no estiguin a l’alçada de les seves obligacions. Els Principis Rectors han contribuït satisfactòriament a posar fi al debat sobre la “distinció confusa entre obligacions ‘primàries’ dels Estats i obligacions ‘secundàries’ de les empreses”, que hauria provocat “una discussió estratègica interminable sobre el tema de qui és responsable per què”
Aquest nou marc, que sembla que va ser aprovat ahir, ha estat vigent durant 10 anys, i en aquest període, encara que aparentment no hem aconseguit grans canvis, això no vol dir ni que els principis no siguin útils, ni que ens facin falta eines per a la seva desplegament i aplicació pràctica. Disposem d’exemples perfectes d’aplicació pràctica tant a nivell regulador com a nivell tècnic. La Modern Slavery Act al Regne Unit que ha suposat remoure tots els processos vinculats a la compra i la contractació per a com a mínim identificar i comunicar situacions d’esclavitud moderna a les cadenes de subministrament tant del sector públic com del privat, o les legislacions en matèria d’obligació de diligència deguda en drets humans a les cadenes de subministrament aprovades per França, Alemanya, Països Baixos o Noruega, així com el procés en vigor a nivell Europe o per assolir una directiva en matèria de diligència deguda en drets humans i medi ambient, són exemples clars del primer cas. Pel que fa a l’estat espanyol, cal esmentar la recent creació de la Plataforma per les empreses responsables impulsada per 12 organitzacions de la societat civil que demanen l’aprovació d’una llei a Espanya que obligui les empreses a actuar amb la diligència deguda per tal de garantir el respecte dels drets humans i mediambientals en l’exercici de les seves activitats i al llarg de la cadena de valor.
Així mateix, tenim eines per tot arreu, des dels portals que identifiquen riscos elevats de vulneració de drets humans vinculats a sectors i països específics, fins a les certificacions i eines de diferenciació que persegueixen possibilitar la discriminació positiva tant formal com informal cap a productes i empreses que han implantat procediments que eviten les principals vulneracions de drets humans. I hem aconseguit un canvi molt significatiu, encara que si bé ha trigat massa: totes hem assumit que som responsables de les vulneracions de drets fonamentals que es produeixen a les cadenes de subministrament dels productes i serveis que consumim. Totes?
Compra pública i consum responsables
Com en qualsevol problema, la seva resolució passa sempre per una fase aparentment molt senzilla, però d’enorme complexitat, que n’és el reconeixement i l’acceptació. Hem trigat, i això ens preocupa, ja que no disposem de més temps. Però almenys tenim clar que el sector públic, igual que el sector privat i el col·lectiu individual, som responsables de les vulneracions de drets humans que es produeixen a tot el cicle de vida dels productes i serveis que consumim. Evidentment no som responsables directes, doncs no les cometem, però sí que som responsables indirectes, ja que, consumint aquests productes i serveis, estem contribuint que es produeixin aquestes vulneracions.
És aquí on en la celebració dels deu anys de l’aprovació dels principis de Ruggie hem de ser plenament conscients d’allò que hem aconseguit i allò que ens queda per aconseguir. Els Principis ens permeten afirmar sense cap mena de dubte que la Compra Pública Responsable (CPR) passa pel desplegament de les mesures que siguin necessàries per identificar en primer lloc i evitar en segon lloc les vulneracions de drets humans que es produeixen a tot el cicle de vida dels productes i serveis que el sector públic consumeix. Si bé és cert que, a la fase d’evitar, la capacitat de gestió no es troba totalment a les mans del consumidor (ja sigui individual o col·lectiu, públic o privat), això sí que es produeix a la fase d’identificació. I encara que sembli complicat, la manera de gestionar realitats complexes passa per anar avançant etapa a etapa. Abandonar el discurs de “per què els identificaré si després no podré fer res”, i adoptar un altre enfocament cap al problema que comenci per una ferma convicció que la resolució passa sens dubte per la identificació i el reconeixement.
Jo també vulnero els drets humans
Jo vulnero els drets humans en el meu consum, i en sóc conscient. Aquesta consciència em permet considerar-los en la presa de decisions i buscar activament alternatives que evitin aquestes vulneracions . De vegades les trobo, però no estan accessibles per a la meva capacitat de consum, altres vegades no les trobo i he de valorar si puc evitar aquest consum o no, però cada cop més trobo alternatives que són accessibles, sempre que accepti que cal modificar els patrons de consum que mantenia fins ara, així com el tipus d’expectatives vinculades als productes i serveis que consumeixo. La fase de culpa i vergonya associades a aquesta afirmació i reconeixement és el que ens està frenant per efectivament desplegar les mesures necessàries que permeten la gestió i la transformació de la presa de decisions. No entraré a detallar altres dificultats de caràcter tècnic que la veritat, són fàcilment resolubles si al final superem la culpa i la vergonya i tenim ganes de resoldre un problema que reconeixem. Avui vull celebrar el desè aniversari dels Principis de Ruggie mitjançant aquesta afirmació pública i animant totes les administracions públiques a fer-la de forma oberta, contundent i sense embuts. Un cop reconegut el problema, serà relativament fàcil implementar mesures per poder identificar-ne la magnitud, així com les possibilitats existents per contribuir a la seva resolució.
[…] perquè hi hagi progressos significatius totes les parts interessades hauran de continuar aplicant un enfocament sistèmic i desplegant esforços persistents per aprofitar les aportacions dels múltiples actors més enllà dels Estats que emmarquen les polítiques, les pràctiques i fins i tot les normes que donen forma a els comportaments empresarials en una combinació intel·ligent de mesures que, en conjunt, marcaran la diferència que necessitem, sense esperar una solució miraculosa.